TEMA 5: Explica en quina mesura la narrativa curta de Quim Monzó reflecteix la societat contemporànea i amb quins recursos literaris ho fa.



TEMA 5: Explica en quina mesura la narrativa curta de Quim Monzó reflecteix la societat contemporànea i amb quins recursos literaris ho fa.





Joaquim Monzó i Gómez (Barcelona, 24 de març del 1952), conegut amb el nom artístic de Quim Monzó és un narrador en català. Escriu també articles d'opinió a la premsa tant en català com en castellà.

Es pot dir que Quim monzó es un mestre del conte literari modern.
Les seues obres es caracteritzen per el continu referent urbà, amb la descripció de la vida a la gran ciutat i totes les conseqüències que comporta viure en ella.
 En els seus contes es reflexa la  societat actual: el consumisme, la despersonalització, la insatisfacció, la soletat ... Apart d’aquests temes, Monzó també tendeix a narrar la rutina de la  vida en parella, els conflictes sentimentals que sofreixen, la soledat désprés de tants anys junts...

Els personatges que apareixen en els seus relats solen ser esquemàtics i anònims, que emergixen sense cap tractament psicologista. Normalment tenen obsessions i problemes de comunicació i solen estar relacionats amb elements absurds i fantàstics.
Els seus textos es caracteritzen per un tractament de l’història amb un tó humorístic, irònic i satíric. Monzó intenta evitar l’utilització de clitxés i tópics i fuig de lo comú, creant una escriptura lliure d'afectacions i de totes maneres de barroquisme: defuig figures retòriques com la metàfora, els tòpics lingüístics o qualsevol adjectiu prescindible a la narració. El resultat és una prosa breu en què l'estructura del relat està perfectament travada.


OPINIONS SOBRE QUIM MONZÓ:


 "Sense lloc a dubtes, l'obra de Quim Monzó se'ns oferix en el panorama recent de la narrativa espanyola com la més personal, aguda i diferenciadora, des dels seus mateixos principis. En la plana monotonia regnant la prosa de Monzó es presenta com la lúcida revelació de la realitat, i no des del realisme (mágic o derivats) sinó de les entreteles que la disfracen i oculten”,El País

En diverses entrevistes, Monzó descriu el procés d'escriptura de les seves obres narratives com un procés d'improvisació sense pla previ, que basa la seva eficàcia en el llançament immediat a la paperera de nombrosos inicis i esborranys descartats per inviables i en la metòdica i reiterada reescriptura de dalt a baix dels esborranys que funcionen: 
"Un conte el començo a escriure sense saber cap a on vaig, i em deixo portar. Per això el cinquanta per cent dels contes que escric se'n van a la paperera, perquè potser tenen inicis brillants però no funcionen, no van enlloc: no són contes, en tot cas són narracions. No pots començar un conte sabent com acabarà ni què passarà, perquè llavors ja no l'escrius."La Revue

No sé si semblaré una mica cursi o llepadet, però l'aire està ple de contes. Vas pel carrer i són a tot arreu. Ara bé, per tal de trobar on és el conte, certament has d'anar esculpint, treure tot el que és accessori, reduir l'aire fins al punt necessari. La meva obsessió és anar despullant, i per això la meva fascinació per la forma del conte." (El Punt, 17-X-1996).

 Monzó és un escriptor que barreja dos registres: un que podríem anomenar realista i líric; l'altre, fantàstic i grotesc. Com Nabokov, Monzó té una virtuositat que li permet de jugar desesperadament amb les paraules, i una dolorosa llança d'acer que perfora la màscara de les seves brillants plasenteries. Le Monde





Índex

POETES Y AUTORS

POEMES I : Joan Alcover

POEMES II: Carles Riba

POEMES III: J.Maria Sagarra

CANTANTS

BIBLIOGRAFIA

CANTANTS I

Lluís Llach



Lluís Llach i Grande (Girona, 7 de maig de 1948) és un músic i cantautor espanyol que va pertànyer al grup dels Setze Jutges i que pot considerar-se com un dels banderers de la Nova Cançó. Com a artista compromés, ha sigut un referent, no sols musical, sinó també intel·lectual de tres generacions.

Per les diferents prohibicions que li van fer per a poder interpretar les seues cançons durant la dictadura franquista, va haver d'exiliar-se durant un temps a París. Al setembre de 1979 va ser el primer cantant no operístic, que va actuar per primera vegada en el Gran Teatre del Liceu de Barcelona, per a presentar el seu treball Somniem 2.

CANÇONS: VINYES VERDES (Josep Maria Sagarra)
                       VIATGE A ÏTACA (Carles Riba)



Maria del Mar Bonet



Maria del Mar Bonet i Verdaguer
va nàixer el  27 de abril de 1947, Palma de Mallorca, Islas Baleares.
Va estudiar ceràmica en l'escola d'arts i oficis però va acabar dedicant-se a la cançó. Va arribar a Barcelona en 1967, on va començar a cantar amb Els Setze Jutges i va formar part del moviment de la Nova Cançó.
Des de llavors ha editat discos de música folk en català. A més ha realitzat diversos concerts en diferents punts d'Europa, el Nord d'Àfrica, Estats Units, Japó i Iberoamèrica, a més de participar en el camp d'investigació de noves formes artístiques.
Ha col·laborat amb multitud d'artistes de diferents estils, tant en actuacions en directe com en gravacions discogràfiques, entre ells Lluís Llach, Ovidi Montllor, Milton Nascimento, Nacho Duato, Manolo García, Martiri, Georges Moustaki, Amancio Prada, Dolç Pontes, Maria Farantouri, Milva, Quilapayún  o Haris Alexiou, entre altres.

CANÇONS: DESOLACIÓ (Joan Alcover)
                      LA BALANGUERA (Joan Alcover)




Marina Rossell




Marina Rossell, ( Barcelona, 1954 ) és una cantautora de llengua catalana i castellana, que convertix este text en cançó l'any 1982.
Els seus inicis artístics van ser en 1974, obrint els concerts de Lluis Llach, Ovidi Montllor i M. del Mar Bonet.
En 1976 va editar el seu primer disc " si voleu escoltar " que recopilava cançons populars catalanes.
La crítica musical li va atorgar el nom de " la veu exquisida ", havent-hi llançat al mercat fins al moment 17 discos.
CANÇÓ: COS, MEU RECORDA (Carles Riba)


Toni Subirana






Toni Subirana, nascut a Barcelona l’any 1965 i resident al Baix Empordà des de 1992, va pujar per primer cop a un escenari als onze anys i tres anys més tard va començar a compondre cançons, al principi sobre poemes d’autors com ara Sagarra, Maragall o Neruda i després de lletra i música pròpies. 
Al 1987 va veure la llum el seu primer L.P., Toni Subirana.
L’any 1992 es va capbussar novament a la tasca de posar música a la poesia de Josep Maria de Sagarra fins a enllestir un repertori on hi trobem representats pràcticament tots els llibres de “cançons” del poeta. Aquesta obra es va enregistrar amb un grup de músics de reconegut prestigi sota la direcció de Manel Camp. Més de cent-cinquanta poblacions han vist aquest espectacle que es va presentar a “L’Espai” de dansa i música de la Generalitat i ha estat programat dintre de festivals internacionals com ara “Cançons de la Mediterrània” (Palma de Mallorca), “Trobadors i Joglars” o el Festival de la Porta Ferrada (Sant Feliu de Guíxols).


CANÇÓ:  DES DEL LLAGUT (Josep Maria Sagarra)

POEMES III: Josep Maria De Sagarra

JOSEP MARIA DE SAGARRA


(Barcelona 1894-1961)



Va nàixer a Barcelona en 1894, en el si d'una família de la noblesa catalana. Molt prompte va voler ser escriptor i als 18 anys va guanyar un premi de poesia en els Jocs Florals. Es va dedicar de ple al periodisme i a la literatura, especialment al teatre i a la poesia. Va col·laborar amb assiduïtat en la premsa, sobretot en La Publicitat i Mirador. Convé remarcar també la seua vessant de traductor: la Divina comèdia de Dant, i el teatre de Shakespeare, Molière i Gogol.
Part de la seua poesia s'inspirava en el cançoner popular i en antigues llegendes molt conegudes, la qual cosa el va convertir en un poeta molt popular que, en molts aspectes, va ocupar el lloc que havien deixat buit Frederic Soler, Verdaguer, Guimerà o Maragall. Va morir a Barcelona en 1961.
Una bona part de les seues obres han sigut traduïdes a diverses llengües i algunes han sigut portades al cine (El Café de la Marina i La ferida lluminosa). Lluís Llach, Guillermina Motta i Ovidi Montllor, entre altres, han musicat poemes seus.






Des del llagut es veu el poble franc


Des del llagut es veu el poble franc,
ara que el sol hi bat de cara;
es veu el poble tot pintat de blanc,
ara que el sol no el desempara.
I darrera el pujol fet de graons,
vestit de vinya retallada i neta;
el poble ran de blau, la vinya al fons
i al cel un xiscle d'oreneta.

Des del llagut es veu tot petitet;
els mariners són com un cap d'agulla,
la campana sospira molt baixet
i cada cep sembla una fulla.
Poble estirat a vora de la mar,
o delicada ratlla fina,
que te la menges amb un sol esguard
i et cap sencera dintre de la nina !

Blanc fistonet damunt del blau marí,
esmortuint la gresca i la baralla,
et sento més del cor, vist des d'ací,
des del llagut que balla.
Et veig a tu, i penso en tu només,
el blau i el blanc m'han esborrat les penes,
des del llagut encar t'estimo més,
i em lligues més les venes.

Josep Maria de Sagarra


COMENTARI

Josep Maria de Sagarra ens mostra el seu amor pels paisatges de costa, especialment per la costa catalana i balear.
Veiem la seva visió des d'un " llagut "( típica embarcació pesquera de vela ) de la costa catalana.
En les dues primeres estrofes Sagarra ens fa una descripció del poble banyat pel sol, amb les seves parets blanques, les seves escales, amb el blau del mar als seus peus i al fons les seues vinyes.
En la 3ª estrofa ens dóna una visió des de lluny de la costa on tot es veu petit i cap en una mà.
En la quarta estrofa, la arribada a la costa catalana li fa sentir-se bé i oblidar totes les penúries, augmentant el seu arrelament a la seva terra.










VINYES VERDES

Vinyes verdes vora el mar,
ara que el vent no remuga,
us feu més verdes i encara
teniu la fulla poruga,
vinyes verdes vora el mar.

Vinyes verdes del coster,
sou més fines que la userda.
Verd vora el blau mariner,
vinyes amb la fruita verda,
vinyes verdes del coster.

Vinyes verdes, dolç repòs,
vora la vela que passa;
cap al mar vincleu el cos
sense decantar-vos massa,
vinyes verdes, dolç repòs.

Vinyes verdes, soledat
del verd en l'hora calenta.
Raïm i cep retallat
damunt la terra lluenta;
vinyes verdes, soledat.

Vinyes que dieu adéu
al llagut i a la gavina,
i al fi serrellet de neu
que ara neix i que ara fina...
Vinyes que dieu adéu!

Vinyes verdes del meu cor...
Dins del cep s'adorm la tarda,
raïm negre, pàmpol d'or,
aigua, penyal i basarda.
Vinyes verdes del meu cor...

Vinyes verdes vora el mar,
verdes a punta de dia,
verd suau cap al tard...
Feu-nos sempre companyia,
vinyes verdes vora el mar!

(1923) Cançons de Rem i Vela

COMENTARI:


El poema a analitzar forma part del llibre Cançons de rem i de vela. Inspirat pels paratges de la Costa Brava. Publicat al 1923, és un dels poemaris més rellevants i més populars de Josep M. de Sagarra i de la poesia catalana de postguerra.
El poeta,  descobreix els maravillosos paratges de la Costa Brava. Entre aquests paratges, el poeta es fixa amb unes vinyes que neixen a prop de la costa, quasi tocant el mar. 
El tema principal del poema és el cicle de la vida d'unes vinyes, des de que naix el verd en les seues fulles, fins a la collita del seu fruit, el raïm. L'autor estableix una comparació entre el paisatge i el cicle de la vida de l'home.

El poema es pot dividir en diverses part:
- En la primera part, está formada per les tres primeres estrofes, on el poema descriu les vinyes tal com són en la primavera,  les vinyes són joves i les seues fulles verdes i els fruïts verds també, les vinyes están plenes de vida.
- En la segona part, está formada per les dues estrofes següents, on descriu les vinyes quan arriba l'estiu i el raïm ja es veu clarament, el fruit madura fins que és hora de la collita.
- En la tercera part, está formada por les dues estrofes últimes. On podem aprecia clarament l'arribada de la tardor.


RECURSOS:
A aquest poema podem trobar dos recursos destacats: la personificació i la repetició.
Amb la personificació, el poeta es capaç de mostrar el cicle vital de la vida de la vinya en comparació am el cicle vital de la vida de l’home.
Amb la repetició, tant al llarg del poema con dins de la mateixa estrofa de "vinyes verdes" la cual cosa li dona musicalitat al poema.

Metáforael vent no remuga, terra lluenta, pàmpol d’or, dolç repòs,
Anàfora: repetició de la mateixa paraula al inici d’un vers “vinyes verdes”
Encavallament: “us feu més verdes i encarateniu la fulla poruga” “ i al fi serrellet de neu que ara neix i que ara fin” la frase no s’acaba en el vers i continua en el vers següent.


Epítets: blau mariner (vers 8), dolç repòs (vers 11).




GLOSSARI:
Poruga.- Que té por
LLagut.- Embarcació destinada a la pesca
Serrellet.- La part de fills de la vora d’una manta o catifa.
Pàmpol.- Fulla de la vinya
Penyal.- Penya aïllada
Basarda.- Sentiment de pena que sent algú davant de posibles perills.
Userda- Alfals, mengar per animals.
Vinclar.- Corbar alguna cosa







Bibliografia

Josep Maria Sagarra




 Carles Riba
http://ca.wikipedia.org/wiki/Carles_Riba_i_Bracons

Joan Alcover

http://www.labalanguera.cat/lletra.html

Maria del Mar Bonet


Marina Rossell


Toni Subirana

Lluís Llach



POEMES II: Carles Riba





CARLES RIBA 
( Barcelona, 1893 – 1959 ) 

Humanista, filòleg, escriptor i poeta en llengua catalana.Van ser molt valorats les seues traduccions de textos grecs, tant clàssics com moderns.
Va realitzar viatges a Alemanya, Itàlia i Grècia. Compromés amb les causes catalanistes, es va exiliar a Montpeller en 1939, tornant en 1943 i convertinse en portaveu dels intel·lectuals en Llengua Catalana.
La seua poesia tracta a l'amor com un element poètic, havent-hi èpoques influenciades pels clàssics grecs, en especial Homer i altres influenciades pel Renacentisme Català ( A. March ), Italià ( Petrarca i Dant ) o de la poesia moderna catalana ( Josep Carner ).




COS MEU, RECORDA



C.P. Kavafis

 

Cos meu, recorda
no solament com t'han arribat a estimar,
no solament els llits on has jagut,
sinó també aquells desigs que per tu
lluïen dins els ulls obertament
i tremolaven dins la veu -i algun
fortuït entrebanc els va fer vans.
Ara que tot això ja són coses passades,
fa gairebé l'efecte que també als desigs
aquells vas ser donat -ah, com lluïen,
recorda, dins els ulls que se't clavaven,
com tremolaven dins la veu, per tu, recorda, cos.

Traducció al catalá de Carles Riba

COMENTARI

Es tracta d'una traducció  d'un text clàssic grec  de C.P.Kavafis al Català per Carles Riba i Bracons.

 En este text l'autor recorda amb enyorança la seua joventut, els seus amors, les seues relacions i els desitjos provocats per les persones amades. L'amor, per a ell és la felicitat. Cos meu recorda és una història que narra el poder de l'amor, i la importància de viure apassionadament cada dia. El poema recull  en l'estrofa final els sentiments d' anyoraça al recordar els temps viscut amb l'èsser vullgut.


RECURSOS

- Personificació:


Cos meu, recorda”

“desigs que per tu
lluïen dins els ulls obertament
i tremolaven dins la veu”

“ com lluïen,
recorda, dins els ulls que se't clavaven,
com tremolaven dins la veu”

- Anàfora:
“no solament com t'han arribat a estimar,
 no solament els llits on has jagut”

- Al·literació:
lluïen dins els ulls obertament
i tremolaven dins la veu
 



VIATGE A ÍTACA

"Quan surts per fer el viatge cap a Itaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d'aventures, ple de coneixences.

Has de pregar que el camí sigui llarg,
que siguin moltes les matinades
que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven,
i vagis a ciutats per aprendre dels que saben.

Tingues sempre al cor la idea d'Itaca.
Has d'arribar-hi, és el teu destí,
però no forcis gens la travessia.

És preferible que duri molts anys,
que siguis vell quan fondegis l'illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que et doni més riqueses.

Itaca t'ha donat el bell viatge,
sense ella no hauries sortit.

I si la trobes pobra, no és que Itaca
t'hagi enganyat. Savi, com bé t'has fet,
sabràs el que volen dir les Itaques.

II

Més lluny, heu d'anar més lluny
dels arbres caiguts que ara us empresonen,
i quan els haureu guanyat
tingueu ben present no aturar-vos.

Més lluny, sempre aneu més lluny,
més lluny de l'avui que ara us encadena.
I quan sereu deslliurats
torneu a començar els nous passos.
Més lluny, sempre molt més lluny,
més lluny del demà que ara ja s'acosta.

I quan creieu que arribeu, sapigueu trobar noves sendes.

III

Bon viatge per als guerrers
que al seu poble són fidels,
afavoreixi el Déu dels vents
el velam del seu vaixell,
i malgrat llur vell combat
tinguin plaer dels cossos més amants.

Omplin xarxes de volguts estels
plens de ventures, plens de coneixences.

Bon viatge per als guerrers
si al seu poble són fidels,
el velam del seu vaixell
afavoreixi el Déu dels vents,
i malgrat llur vell combat
l'amor ompli el seu cos generós,
trobin els camins dels vells anhels,
plens de ventures, plens de coneixences."


COMENTARI

En este poema, datat en 1911, i traduit per Carles Riba i Bracons,  Kavafis fa referència al mític viatge d'Ulisses en l'Odissea, una de les obres mes importants de l'autor grec, Homer, que va deixar per a la posteritat dos de les millors obres de la literatura: l'Odissea i la Iliada. En l'Odissea es narra la volta d'Ulisses cap a la seua pàtria Ítaca, al finalitzar la guerra de Troia.

Kavafis va projectar en este poema el seu visó de la vida, va utilitzar la llegenda del llarg viatge d'Ulisses a Ítaca i la va associar amb la idea d'aconseguir els somnis, arribar  a ells és el teu destí. Ells, són la força que ens espenten a caminar. Aquests somni fa que ens enfrontem a totes les adversitats de la vida i també a totes les seues meravelles. Si arribem a ell, pot desil·lusionar-nos perquè no corresponga al que havíem pensat, però sempre valdrà la pena, perquè gràcies a aquest hem caminat sempre cap a endavant enriquint-nos amb cada experiència viscuda.
Igualment, Kaváfis reflexiona sobre les diferents Ítacas que existeixen, cada lloc estimat és "una" Ítaca, segons el seu escrit, cadascun de nosaltres tenim una Ítaca.





RECURSOS



AL.LITERACIÓ

Quan surts per fer el viatge cap a Itaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d'aventures, ple de coneixences.



Has de pregar que el camí sigui llarg,
que
siguin moltes les matinades
que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven,
i vagis a ciutats per aprendre dels que saben.


ANÀFORA

Més lluny, heu d'anar més lluny
dels arbres caiguts que ara us empresonen,
i quan els haureu guanyat
tingueu ben present no aturar-vos.
Més lluny, sempre aneu més lluny,
més lluny de l'avui que ara us encadena.
I quan sereu deslliurats
torneu a començar els nous passos.
Més lluny, sempre molt més lluny,
més lluny del demà que ara ja s'acosta.
I quan creieu que arribeu, sapigueu trobar noves sendes.


PERSONIFICACIÓ

els teus ulls ignoraven

dels arbres caiguts que ara us empresonen,

 vell combat
vells anhels



POEMES I: Joan Alcover


JOAN ALCOVER
(Palma de Mallorca 1854-1926)

Poeta i assagista, Joan estudià batxillerat a Mallorca, però es llicencià en Dret a Barcelona. En acabar va tornar a Palma on va exercir d’advocat. També inicià una carrera política com a seguidor de Maura. Va arribar a ser diputad de les Corts al 1893.
Durante la seua vida, el règim polític més important va ser la Restauració. Alcover pertanyia al partid liberal de Sagasta. Inicialment es va posturlar com a seguidor de la Reinaxença, posteriorment va adoptar un decantament cap al castellà com a llengua poètica. A partir de 1899 es produeix un canvi d’actitud davant la llengua i adoptà el català.
En els seus poemas trobem una interpretació estètica del dolor que li va suposar la mort de la seua dona i dels seus fills. La seua obra està basada en la sinceritat dels sentiments.
En català, la seva obra poètica s'aplega a Cap al tard (1909) que conté alguns dels millors poemes de la literatura catalana de tots els temps, com ara "La Balanguera", "Elegies", "Miramar", "L'espurna", "Desolació", "La relíquia", entre d'altres, i Poemes bíblics (1918).



Desolació

Jo sóc l'esqueix d'un arbre, esponerós ahir,
que als segadors feia ombra a l'hora de la sesta;
mes branques una a una va rompre la tempesta,
i el llamp fins a la terra ma soca migpartí.

Brots de migrades fulles coronen el bocí
obert i sense entranyes, que de la soca resta;
cremar he vist ma llenya; com fumerol de festa,
al cel he vist anar-se'n la millor part de mi.

I l'amargor de viure xucla ma rel esclava,
i sent brostar les fulles i sent pujar la saba,
i m'aida a esperar l'hora de caure un sol conhort.

Cada ferida mostra la pèrdua d'una branca;
sens mi, res parlaria de la meitat que em manca;
jo visc sols per a plànyer lo que de mi s'és mort.

 (1909) Cap al tard. Joan Alcover


COMENTARI

 El poema Desolació de Joan Alcover va ser publicat l’any 1909 dins del llibre  Cap al tard. L’obra se situa en un moment important de la seua vida, ja que l’any 1887 va morir la seua dona, Rosa Pujol, el 1901 va morir la filla, Teresa, i el 1906 s’havia produït la mort del seu fill Pere.
El gènere literari d’aquest poema, és la lírica  sentimental. L’autor parla en primera persona i expressa la seu tristesa i dolor per la mort de la dona i els seus fills, però vol continuar vivint.

·        La primera estrofa narra el dolor que sent per la mort del seus éssers estimats, una pèrdua produïda de forma inesperada i violenta, la qual cosa reflecteix amb força les paraules: “va rompre la tempesta”

·        La segona estrofa ve a ser una continuació de la primera, on el poeta seguix expresant més sentiments del dolor per la mort de la dona i els fills.

·        En la tercera estrofa Joan Alcover explica que vol continuar vivint gràcies a un sol consol: expesar el seu dolor i la seua tristesa. Els records són els que li dónen força per a viure.

·      L'última estrofa ens presenta la conclusió:  (“jo  visc sols per a plànyer lo que de mi s’és mort”), és a dir, viu sota el dolor i l’amargor més absoluta, convertint-se en un ésser buit que segueix amb vida gràcies als records que manté en la memòria.


RECURSOS:

- Metàfores Jo só l'esqueix d'un arbre. El poema parla d’un arbre que representa al poeta, que es parteix quan hi ha una tempesta.  El tronc fa referència al poeta, la soca són les deixalles d’un home buit i les branques cada ésser estimat desaparegut.
Igualment, la tristessa i el dolor l’expressa a través de la metáfora “l’hora de caure”.
Tot el poema es una gran metáfora.


- Al·legoria entre l’arbre i la família; Joan Alcover és el tronc i les branques la seva família.

- Encavallament: A la segona estrofa, entre el primer i el segon vers.
   "Brots de migrades fulles coronen el bocí
   obert i sense entranyes,"


- Paral.lelisme:  En la tercera estrofa “I l'amargor “ “i sent brostar” “i sent pujar la saba”,”i m'aida”



LA BALANGUERA

La balanguera misteriosa,
com una aranya d’art subtil,
buida que buida sa filosa,
de nostra vida treu el fil.
Com una parca bé cavila
teixint la tela per demà
la balanguera fila, fila,
la balanguera filarà.
Girant la ullada cap enrera
guaita les ombres de l’avior,
i de la nova primavera
sap on s’amaga la llavor.
Sap que la soca més s’enfila
com més endins pot arrelar
la balanguera fila, fila,
la balanguera filarà.
Quan la parella ve de noces
ja veu i compta sos minyons,
veu com devallen a les fosses,
els que ara viuen d’il.lusions.
Els que a la plaça de la vila
surten a riure i a cantar,
la balanguera fila, fila,
la balanguera filarà.
Bellugant l’aspi el fil capdella
i de la pàtria la visió
fa bategar son cor de vella
sota la sarja del gipó.
Dins la profunda nit tranquil.la
destria l’auba que vendrà
la balanguera fila, fila,
la balanguera filarà.
De tradicions i d’esperances
tix la senyera pel jovent
com qui fa un vel de noviances
amb cabelleres d’or i argent.
De la infantesa qui s’enfila,
de la vellúria qui se’n va,
la balanguera fila, fila,
la balanguera filarà.
(1909) Cap al tard. Joan Alcover





COMENTARI:

EL poema  La Balanguera de Joan Alcover va ser publicat l'any 1909 dins del llibre Cap al TardEl poema tracta del pas del temps, de cada etapa de la vida, utilitzant la imatge de la Balanguera, que és la protagonista del poema.
  • La primera estrofa ens presenta una vella, la Balanguera, i de com veu el pas del temps des de un racó del poble on ella teixeix.
  • La segona estrofa parla sobre el naixement, l’inici de la vida.
  •  En la tercera estrofa ens trobem amb
  • La quarta estrofa ens mostra la visió que té la Balanguera del seu poble.
  • La quinta estrofa representa el final, la mort.
El 1996 el Consell Insular de Mallorca va declarar “La Balanguera” himne oficial de l’illa, Amadeu Vives va posar la musica i Maria Bonet la veu.


RECURSOS:

- Comparacions.- En el versos 3 i 6 hi ha dues comparacions “la Balanguera” la compara amb una “aranya”. La Balanguera fila el fil i l’aranya fila la seua teranyina.
En el vers 7 es produeix la comparació de la Balanguera amb la “parca”. En aquesta estrofa apareix la figura de la “Parca” que és un personatge de la mitologia clàssica representada com una filadora que teixeix la vida humana.

- Anàfora.-  És constant al llarg de tota la poesia: la Balanguera.
 En els versos 12 i 13 el verb “Sap”

- Hipèrbaton.-En el vers 13 podem veure un hipérbato: “la nova primavera

- Simbolismes: Utilitza simbolismes: les ombres (la mort), la nova primavera (una renaixença), l’arbre (el futur esperançador).

- Metonímia.- En el vers 36 trobem una metonímia: "amb cabelleres d’or i argent".

- Encavallament.-  En els versos 5-6  "Com una parca bé cavila
teixint la tela per demà"   i 23-24 “Els que a la plaça de la vila surten a riure i a cantar,

-Personificació.- Dins la profunda nit tranquil.la



GLOSSARI:

PARCA: Cadascuna de les tres divinitats llatines que presidien el destí  l’home des del naiximent fins a la mort.
ASPI: De temps passat.
SARJA: Un tipus de teixit.
GIPÓ: Peça de vestir que cobréis el tronc des de el muscles fins a la cintura.
AUBA: Albada, naixement del dia.
MINYÓ: Xiquet
CAPDELLAR.- Enrotllar fil format un capdell.