TEMA 5: Explica en quina mesura la narrativa curta de Quim Monzó reflecteix la societat contemporànea i amb quins recursos literaris ho fa.
Joaquim Monzó i Gómez (Barcelona, 24 de març del 1952),
conegut amb el nom artístic de Quim
Monzó és un narrador en català. Escriu també articles d'opinió
a la premsa tant en català com en castellà.
Es
pot dir que Quim monzó es un mestre del conte literari modern.
Les
seues obres es caracteritzen per el continu referent urbà, amb la descripció de
la vida a la gran ciutat i totes les conseqüències que comporta viure en ella.
En els seus contes es reflexa la societat actual: el consumisme, la
despersonalització, la insatisfacció, la soletat ... Apart d’aquests temes,
Monzó també tendeix a narrar la rutina de la
vida en parella, els conflictes sentimentals que sofreixen, la soledat
désprés de tants anys junts...
Els
personatges que apareixen en els seus relats solen ser esquemàtics i anònims, que
emergixen sense cap tractament psicologista.
Normalment tenen obsessions i problemes de comunicació i solen estar
relacionats amb elements absurds i fantàstics.
Els
seus textos es caracteritzen per un tractament de l’història amb un tó
humorístic, irònic i satíric. Monzó intenta evitar l’utilització de clitxés i
tópics i fuig de lo comú, creant una escriptura lliure d'afectacions i de totes maneres de barroquisme:
defuig figures retòriques com la metàfora, els tòpics lingüístics o qualsevol
adjectiu prescindible a la narració. El resultat és una prosa breu en què l'estructura
del relat està perfectament travada.
OPINIONS SOBRE QUIM MONZÓ:
"Sense
lloc a dubtes, l'obra de Quim Monzó se'ns oferix en el panorama recent de la
narrativa espanyola com la més personal, aguda i diferenciadora, des dels seus
mateixos principis. En la plana monotonia regnant la prosa de Monzó es presenta
com la lúcida revelació de la realitat, i no des del realisme (mágic o
derivats) sinó de les entreteles que la disfracen i oculten”,El País
“Monzó és un
escriptor que barreja dos registres: un que podríem anomenar realista i líric;
l'altre, fantàstic i grotesc. Com Nabokov, Monzó té una virtuositat que li
permet de jugar desesperadament amb les paraules, i una dolorosa llança d'acer
que perfora la màscara de les seves brillants plasenteries. “Le Monde
OPINIONS SOBRE QUIM MONZÓ:
En diverses
entrevistes, Monzó descriu el procés d'escriptura de les seves obres narratives
com un procés d'improvisació sense pla previ, que basa la seva eficàcia en el
llançament immediat a la paperera de nombrosos inicis i esborranys descartats
per inviables i en la metòdica i reiterada reescriptura de dalt a baix dels
esborranys que funcionen:
"Un conte el començo a escriure sense saber cap
a on vaig, i em deixo portar. Per això el cinquanta per cent dels contes que
escric se'n van a la paperera, perquè potser tenen inicis brillants però no
funcionen, no van enlloc: no són contes, en tot cas són narracions. No pots
començar un conte sabent com acabarà ni què passarà, perquè llavors ja no
l'escrius."La Revue
“No sé si
semblaré una mica cursi o llepadet, però l'aire està ple de contes. Vas pel
carrer i són a tot arreu. Ara bé, per tal de trobar on és el conte, certament
has d'anar esculpint, treure tot el que és accessori, reduir l'aire fins al
punt necessari. La meva obsessió és anar despullant, i per això la meva
fascinació per la forma del conte." (El
Punt, 17-X-1996).
