TEMA 5: Explica en quina mesura la narrativa curta de Quim Monzó reflecteix la societat contemporànea i amb quins recursos literaris ho fa.



TEMA 5: Explica en quina mesura la narrativa curta de Quim Monzó reflecteix la societat contemporànea i amb quins recursos literaris ho fa.





Joaquim Monzó i Gómez (Barcelona, 24 de març del 1952), conegut amb el nom artístic de Quim Monzó és un narrador en català. Escriu també articles d'opinió a la premsa tant en català com en castellà.

Es pot dir que Quim monzó es un mestre del conte literari modern.
Les seues obres es caracteritzen per el continu referent urbà, amb la descripció de la vida a la gran ciutat i totes les conseqüències que comporta viure en ella.
 En els seus contes es reflexa la  societat actual: el consumisme, la despersonalització, la insatisfacció, la soletat ... Apart d’aquests temes, Monzó també tendeix a narrar la rutina de la  vida en parella, els conflictes sentimentals que sofreixen, la soledat désprés de tants anys junts...

Els personatges que apareixen en els seus relats solen ser esquemàtics i anònims, que emergixen sense cap tractament psicologista. Normalment tenen obsessions i problemes de comunicació i solen estar relacionats amb elements absurds i fantàstics.
Els seus textos es caracteritzen per un tractament de l’història amb un tó humorístic, irònic i satíric. Monzó intenta evitar l’utilització de clitxés i tópics i fuig de lo comú, creant una escriptura lliure d'afectacions i de totes maneres de barroquisme: defuig figures retòriques com la metàfora, els tòpics lingüístics o qualsevol adjectiu prescindible a la narració. El resultat és una prosa breu en què l'estructura del relat està perfectament travada.


OPINIONS SOBRE QUIM MONZÓ:


 "Sense lloc a dubtes, l'obra de Quim Monzó se'ns oferix en el panorama recent de la narrativa espanyola com la més personal, aguda i diferenciadora, des dels seus mateixos principis. En la plana monotonia regnant la prosa de Monzó es presenta com la lúcida revelació de la realitat, i no des del realisme (mágic o derivats) sinó de les entreteles que la disfracen i oculten”,El País

En diverses entrevistes, Monzó descriu el procés d'escriptura de les seves obres narratives com un procés d'improvisació sense pla previ, que basa la seva eficàcia en el llançament immediat a la paperera de nombrosos inicis i esborranys descartats per inviables i en la metòdica i reiterada reescriptura de dalt a baix dels esborranys que funcionen: 
"Un conte el començo a escriure sense saber cap a on vaig, i em deixo portar. Per això el cinquanta per cent dels contes que escric se'n van a la paperera, perquè potser tenen inicis brillants però no funcionen, no van enlloc: no són contes, en tot cas són narracions. No pots començar un conte sabent com acabarà ni què passarà, perquè llavors ja no l'escrius."La Revue

No sé si semblaré una mica cursi o llepadet, però l'aire està ple de contes. Vas pel carrer i són a tot arreu. Ara bé, per tal de trobar on és el conte, certament has d'anar esculpint, treure tot el que és accessori, reduir l'aire fins al punt necessari. La meva obsessió és anar despullant, i per això la meva fascinació per la forma del conte." (El Punt, 17-X-1996).

 Monzó és un escriptor que barreja dos registres: un que podríem anomenar realista i líric; l'altre, fantàstic i grotesc. Com Nabokov, Monzó té una virtuositat que li permet de jugar desesperadament amb les paraules, i una dolorosa llança d'acer que perfora la màscara de les seves brillants plasenteries. Le Monde